(Ara Balears, 30/03/2015)

Un informe del Consistori diu que el sòl “mai havia estat urbà”

MERCÈ PINYA. Els promotors dels 68 apartaments de ses Covetes, que des de l’any 2013 ja són història perquè varen ser enderrocats per il·legals, no desisteixen en l’intent de treure algun benefici de la fallida operació immobiliària i han presentat una segona temptativa d’indemnització pel lucre cessant que podria arribar als 27 milions d’euros, que és la quantitat que ja reclamaren fa 5 anys.

Sòl urbà?

Aquesta és la xifra que calculen que valen els terrenys en la seva condició de sòl urbà, que és la que l’Ajuntament de Campos va donar per bona l’any 1991, quan els va atorgar la llicència per aixecar els apartaments. “La llicència s’emparava en les Normes Subsidiàries de Campos aleshores vigents”, explica Juan Cerdó en l’escrit de reclamació, al qual ha tingut accés l’ARA Balears.

Cerdó és el procurador que representa la sindicatura de la fallida de Marina Erst, l’empresa que té la titularitat dels terrenys. Els demandants asseguren que ja fixaran el valor de la indemnització en període de proves, però segons els seus càlculs de fa 5 anys el solar on s’aixecaven els apartaments valdria més de 27 milions d’euros si fos considerat sòl urbà i, en canvi, només val 172.000 euros si la seva qualificació és la de sòl rústic. Feta la resta, la quantitat resultant és de 27,3 milions de pretesa indemnització.

Es dóna la circumstància que un dels actuals propietaris de Marina Erst és el pare del batle Sebastià Sagreras (PP), del mateix nom i primer llinatge que el seu fill. I és que la promoció de ses Covetes va canviar de mans quan el seu futur judicial ja era molt incert. Un grup d’empresaris del Migjorn de Mallorca, encapçalats per Sebastià Sagreras Peixet, adquiriren els apartaments que s’havia quedat la Caixa l’any 1994, ja que Michael Ernest Fischer i Hans Gerd Jager no pagaven les quotes de la hipoteca concedida per tirar endavant les obres. L’operació va cridar l’atenció perquè ja hi havia sentències en contra del complex i era molt poc probable que es pogué aconseguir comercialitzar els xalets i, per tant, rendibilitzar la inversió. Sebastià Sagreras es mostrava en una entrevista a premsa “absolutament convençut” que tot era legal i aspirava a demanar 60 milions d’euros d’indemnització a qui gosàs tomar el complex.

Finalment no han estat 60, però sí 27, que són els que reclama Marina Erst mitjançant un escrit presentat a l’Ajuntament amb còpia al Consell de Mallorca i que actualment es troba en fase de tramitació. L’Ajuntament ha designat com a instructor de l’expedient el regidor delegat d’Hisenda, Funció Pública i Policia local, Sebastià Sureda.

Segon intent de Marina Erst

No és la primera vegada que Sebastià Sagreras Peixet intenta aconseguir que l’Ajuntament de Campos pagui part dels plats romputs per una inversió fallida i que avui ja no té cap recorregut. Amb data de 8 de març de 2010, Juan M. Cerdó ja va presentar una petició a l’Ajuntament de Campos; una instància mitjançant la qual sol·licitava una indemnització de danys i perjudicis per import de 27,3 milions. L’Ajuntament des del primer moment li demanà que detallàs més la seva petició, però el demandant aportà poca cosa més.

Tot i la indefició de la reclamació, el Consistori, aleshores en mans progressistes, decidí eliminar qualsevol dubte sobre el futur dels comptes públics respecte de possibles indemnitzacions futures i va encomanar dos informes en profunditat: un de caràcter jurídic i un altre a un arquitecte.

El lletrat Joan Torras va arribar a la conclusió que hi havia dos elements fonamentals a tenir en compte. El més important, que ses Covetes, després d’acreditar-ho “totes i cadascuna de les tretze sentències judicials dictades, no han tingut mai el caràcter ni la condició de sòl urbà”. El jurista recordava que tant el Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears com la Sala Contenciosa Administrativa de l’Audiència Nacional i la Sala Tercera del Tribunal Suprem dictaminaren que “el dia 29 de juliol del 1988, quan entrà en vigor la Llei de costes, les dues parcel·les de referència no tenien el caràcter ni la condició de sòl urbà, i és evident que amb posterioritat no poden tenir aquesta classificació, per impediment legal”.

Per tant, segons ell, només es podia indemnitzar com a sòl rústic. El peticionari va desistir de la seva intenció abans que l’Ajuntament remetés el seu parer al Consell Consultiu, que és qui té la darrera paraula en aquestes reclamacions de quantitat.