 |
Son Servera: la piscina de Costa dels Pins es va fer sense permisos i en contra de Turisme |
(Diari de Balears, 18/04/2006)
L'administració franquista declarà d'ús públic i gratuït les escales i les terrasses
A.G. Palma.
Joaquín Calvo Sotelo construí abans de 1973 la famosa piscina de la Costa dels Pins sense cap permís i, després, sol·licità a l'administració franquista que la legalitzàs. Res no feia imaginar cap oposició del règim a l'aleshores famós dramaturg, acadèmic, advocat de l'Estat i fill de l'assassinat polític conservador de la República. Però la Delegació Provincial de Turisme, regida per Francisco Soriano Frade, s'hi oposà de manera radical i amb arguments prou consistents: la piscina posava «en un grave peligro el disfrute de nuestras playas y costas, e incluso el futuro de nuestro turismo». Altres organismes com l'Ajuntament de Son Servera, Obres Públiques o la Marina, en canvi, consentiren aquella política de fets consumats.
L'administració franquista afavorí el dramaturg, però li imposà prescripcions: les escales, les terrasses i el solàrium de la piscina serien d'«ús públic» i amb caràcter «gratuït»; i «l'embarcador podria ser emprat per qualsevol embarcació que el necessitàs».
El 9 de novembre de 1973 l'enginyer en cap de Costes, Antoni Garau, es personà a la piscina i confrontà els plànols fets per l'enginyer Jeroni Sáiz amb la destrossa duita a terme per l'acadèmic. En el seu informe, Garau qualificà les obres «d'abusives», però tot i així consentí que fossin legalitzades perquè no causaven «perjudici a l'interès públic».
Diari de Balears ha tingut ara accés al primer expedient de la piscina, construïda il·legalment però «beneïda» després de la presentació d'una instància, quatre plànols i una «memòria». En un any es tramitaren tots els permisos. La concessió es perllongà deu anys, fins el 1984. El 2001 la viuda de Calvo Sotelo aconseguí que li «renovassin» el permís i el «traspassà» per 15 milions de pessetes a Pedro J. Ramírez.
L'administració franquista declarà d'ús públic i gratuït les escales i les terrasses
A.G. Palma.
Joaquín Calvo Sotelo construí abans de 1973 la famosa piscina de la Costa dels Pins sense cap permís i, després, sol·licità a l'administració franquista que la legalitzàs. Res no feia imaginar cap oposició del règim a l'aleshores famós dramaturg, acadèmic, advocat de l'Estat i fill de l'assassinat polític conservador de la República. Però la Delegació Provincial de Turisme, regida per Francisco Soriano Frade, s'hi oposà de manera radical i amb arguments prou consistents: la piscina posava «en un grave peligro el disfrute de nuestras playas y costas, e incluso el futuro de nuestro turismo». Altres organismes com l'Ajuntament de Son Servera, Obres Públiques o la Marina, en canvi, consentiren aquella política de fets consumats.
L'administració franquista afavorí el dramaturg, però li imposà prescripcions: les escales, les terrasses i el solàrium de la piscina serien d'«ús públic» i amb caràcter «gratuït»; i «l'embarcador podria ser emprat per qualsevol embarcació que el necessitàs».
El 9 de novembre de 1973 l'enginyer en cap de Costes, Antoni Garau, es personà a la piscina i confrontà els plànols fets per l'enginyer Jeroni Sáiz amb la destrossa duita a terme per l'acadèmic. En el seu informe, Garau qualificà les obres «d'abusives», però tot i així consentí que fossin legalitzades perquè no causaven «perjudici a l'interès públic».
Diari de Balears ha tingut ara accés al primer expedient de la piscina, construïda il·legalment però «beneïda» després de la presentació d'una instància, quatre plànols i una «memòria». En un any es tramitaren tots els permisos. La concessió es perllongà deu anys, fins el 1984. El 2001 la viuda de Calvo Sotelo aconseguí que li «renovassin» el permís i el «traspassà» per 15 milions de pessetes a Pedro J. Ramírez.