(Ara Balears, 30/12/2014)

MERCÈ PINYA. Si ho haguessin fet fruit d’una estratègia prèvia, que ho dubt, no els hauria pogut sortir millor. Mentre Joana Maria Camps trepitjava tot quant trobava a la Conselleria d’Educació i Estarellas encarnava a la perfecció el paper de dolent, un altre conseller “anava fent”, al més pur estil illenc.

Amb relativa discreció, Biel Company ha estat capaç de fer tot allò que demanaven els qui creuen que el model territorial de les Balears s’ha de continuar gestionant amb criteris de demanda. I com que demanda no en falta -desenes de milions d’europeus disposats a comprar, llogar i rellogar una casa a les Illes-, idò tampoc no han faltat els retocs legals que ens han plantat al 2015 amb la normativa urbanística més permissiva que es recorda en temps autonòmics.

El Pla Hidrològic ja va fer el necessari perquè, casualment, les Fontanelles no es veiessin afectades per una protecció de sentit comú i que reclama gairebé tothom, menys els promotors, és clar.

Tampoc amb la Llei del sòl va perdre el temps. Amnistia als infractors i declaracions amb convicció sobre “a partir d’ara es complirà la llei”. A Balears, ens permetrà que ho dubtem, perquè fins ara el que hem vist és precisament el contrari, i no hi ha elements per pensar que això canviarà a curt termini.

Però la més sorprenent de totes, per barruda, és la Llei agrària. Amb l’excusa lloable de fomentar l’activitat al camp, Gabriel Company ho posa més fàcil per urbanitzar-lo. Perquè no es pot més que aplaudir que es faciliti la venda directa dels formatges o de les sobrassades, com fan a molts països mediterranis. Ara, allò que no és tan habitual és que la llei urbanística sigui diferent i més permissiva per als propietaris de terra rústica que per a aquells que no en tenen.

El que feia tractorades quan no governava el PP ara les proposa en forma de xalets. Enmig de la indignació dels tècnics del Consell i la complicitat sorprenent del sindicat Unió de Pagesos -que sembla no haver-la llegit del tot (o que ha fet massa cas del conegut ‘pragmatisme’ de Mateu Morro)-, toca les matrius més importants en matèria urbanística i atorga a la Conselleria d’Agricultura la potestat absoluta per permetre construccions en sòl rústic “sempre que sigui per fer activitat agrícola”.

L’experiència viscuda amb els falsos magatzems agrícoles que eren xalets per llogar a turistes i que omplen la nostra terra és suficient per saber de què va això de llevar les competències als consells. Perquè el problema en matèria territorial és que ja les hem vistes de tot color. I ja no cola. Ja no ens deixam enlluernar per l’anècdota de les agroestades, que són una gran idea, sinó que ens indignen les agroexcuses. Perquè es parla de facilitar la vida als pagesos quan en realitat tornam al de sempre: aixecar parets amb qualsevol excusa.

Per tot això, el 2015 hauria de ser l’any del territori. De la mobilització ciutadana (més aviat poca, lamentablement) per retornar al debat públic un tema fonamental, tant com l’educació, el model territorial. Perquè, entre moltes altres coses, ens hi jugam el futur social i econòmic.

Si un tema ha marcat la present legislatura és la imposició sense consens del trilingüisme i totes les seves conseqüències. El tsunami polític, social i informatiu del TIL ha fet que altres temes passin de manera molt, massa, discreta. El més preocupant de tots, amb diferència, és el model territorial. Lleis importants que toquen el consens sobre el que es pot fer i no en matèria urbanística han quedat fora del focus informatiu. El 2015 ens convé recuperar el debat sobre el territori i que aquest sigui present a les eleccions perquè, ara, en el discurs públic hi és poc.